lunes, 30 de mayo de 2011

1 SORTIDA ROAD BIKE PENEDES


Setmana normal en quant als entrenaments donada la intensitat de la jornada laboral. Sortida als matins, per cert, totalment recuperat de la lessio del peu, amb entrenaments de run suaus per el dissabte i el diumenge sortir amb bicicleta de carretera pels camins i carreteres del penedes, aixo si que es plaer. Dissabtge sortida fallida despres de trencar la cadena, pero diumenge bona sortida tranquila de 30km per anar des de Bisbal del Penedes a Salomo podent observar els paissatges de les vinyes i tot florit. Que bonic i que relaxant, es la versio de l'anunci de bmw però amb versió bicicleta. La duressa del terreny amb cert desnivell es relativitza amb el relax del paissatge. Esperem poder anar repetint aquestes sortides on vas coneixent els diferents camins que hi ha per les zones del baix penedes.
Aquesta setmana toca entrenament si tot va be el dijous per tal de veure el nivell per poder apuntar-me a la sailfish de berga del setembre. Esperem que tot vaig ok. Sembla que el terreny de la bicicleta es el tema a tractar i desenvolupar al llarg de l'estiu, amb aixo practicant sortides entorn els 100km aniré agafant nivell.
Tanco la setmana amb diumenge a la nit amb entrenament a la piscina de l'atletic repetint la sessio del divendres amb 1,250km i 80 abdominals.

Seguim caminant.

Link per amants a les vinyes, molt relaxant, indrets al costat de casa per disfrutar del bon paissatge

http://vinyesdelpenedes.blogspot.com/

domingo, 22 de mayo de 2011

SETMANA INTENSA

Despres de setmana de descans de la trailwalker, aquesta setmana he recuperat entrenaments al llarg de la setmana, amb sortides diaries matinals de 35 minuts de forma suau.Despres del ensurt de la setmana pasada on el divendres de forma molt tonta hem vaig fer una fissura al dit petit del peu esquerra on el metge em va recomenar repos absolut de una setmana, vaig decidir fer nomes beach swim tant dissabte com diumenge pero aquest dilluns ja estava recuperat aparentment. I aixi ha estat. resumint:

Dillluns: 35 minuts run + 1km swim + 80 abdominals
Dimarts: 35 minuts run
Dimecres: 35 minuts run + 1km swim + 80 abdominals
Dijous: 35 minuts run + 1km swim + 80 abdominals
Divendres: 35 minuts run + 1km swim + 80 abdominals
Dissabte: Aquatlo "LUIGGI" 20 km run + 1,5 swim + 80 abdominals
Diumenge: Aquatlo "LUIGGI" 20 km run + 1km swim

Sembla que la intensitat dels entrenaments van a millors sense molesties, cosa que ens fa plantejar la segona part de la temporada amb algun objectiu concret. De moment farem el AQUATLO DE TORREDEMBARRA el mes de JUNY i alguna cursa. Aquest principi de mes espero poder fer un entrenament de qualitat amb el company ISMA de una triatlo de mitja distancia per poder decidir si fare el SAILFISH de BERGA el mes d'octubre.
Per cert seguim esperant les noticies del mes octubre per saber si les preinscripcions de la MARATO 2012 LONDON ens portaran a l'escena de l'any olimpic.

Fins la propera. Gracies

miércoles, 18 de mayo de 2011

TRAILWALKER 2011 JUST DO IT (PAS OBLIGATORI CREU DEL TERME)





















nO TINC PARAULES PER EXPLICAR AQUESTA EXPERIENCIA QUE VAM VIURE FA UNS DIES, PERO A CONTINUACIO US ADJUNTO EL EMAIL QUE VAM ESCRIURE ALS COMPANYS DEL REPTE. MOLTES FELICITATS A TOTS I ESPERO REPETIR LA GESTA EN UNA ALTRE OCASIO PER QUE A PART DEL REPTE CREC QUE EL GRUP ES PROU COHESIONAT PER TORNAR A FER ALTRES REPTES AMB AQUESTA ILUSIO I COMPANYERISME.

Bon DIA companys, adjunto link de les noticies que han sortit a prensa aquest cap de setmana. Motl bons records.

En la web de trailwalker ja están penjades les classificacions, els 48 de 143 que van acabar i de total de 202 participants. PODEM ESTAR MÉS QUE SATISFETS.

PER CERT, CAL DIR QUE EL NOM DE LA CURSA L'HEM CANVIAT A TITOL PERSONAL A PETICIO DEL SR. ALFRED MIRALLES EN HOMENATGE A LA CREU PERDUDA I JA RETROBADA. "TRAILWALKER 2011 CREU DEL TERME".
HI HA FOTOS ADJUNTES QUE DONEN CREDIBILITAT DE LA SEVA EXISTENCIA.
COM JA VEIG QUE VA SER UN DELS TEMES DEL REPTE, PER LA VOSTRA TRANQUILITAT I CULTURILLA PER SI ALGU US HO PREGUNTA, ADJUNTO INFORMACIO DEL SEU SIGNIFICAT (QUIN DESCANS)

La creu de terme o peiró és una creu monumental, habitualment de pedra, que s'ubicava prop de l'entrada de poblacions o monestirs o vora els camins.

Acostuma a estar decorada amb temes de la Crucifixió o heràldics i s'alça sobre un pedestal o base poligonal amb graons. De creus se'n poden trobar de diverses tipologies; més o menys treballades, més o menys altes, etc. Però totes elles estan plenes de simbolisme, d'història i cultura que s'ha anat conservant als pobles de generació en generació.

L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre se situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

BROMES A PART, (QUE HI VAN HAVER-HI MOLTES), A CONTINUACIO ADJUNTO RELAT:

La veritat es que a titol personal han estat mesos d’entrenament molt intensos, matinades, asfalt, muntanya,cotxes, trens, acudits de l’eugeni, sortides de sol precioses, entrevancs, ruixats, calorades, “rapades”,aquells macarrons amb verdures cuinats amb aquell carinyo pels altres,infinites coses. Una gran causa que hem pogut formar un equip cohesionat amb MOLT RESPECTE i ALEGRIES. Ben be que l’esforç ha quedat en segon terme per poder disfrutar d’aquests moments de la meva vida que mai oblidaré. La prova està en el resultat, un bon entrenament (BEN PROGRAMAT PEL GRAN MENTOR MIRALLES, de veritat, no es conya) que en un dia i mig gairebé de NON STOP s’ha fet llarg però alhora intens, en cap moment aquest espirit de GRUP s’ha diluit, sempre cohesionat, uns al davant els altres al darrera, altres trucant esperant sempre preocupats però amb il.lusió per arribar al REPTE ( AS REAL AS OURS LIVES).Molts moments que tot i tenir imatges gravades, ( a veure si ens les envía l’Alfred, tot i no tenir flash) les portarem a dins nostre. Per mi si hagues de triar la IMATGE DEL PARTIT seria una: TOT L’EQUIP AGAFAT DE LA MÀ abans d’arribar a COLL D’ERES amb una PLUJA DE C…., i el tlf sonant l’Albert i la Pilar preguntant com anavem.
En resum aquest esforç per a mi no es gens comparable amb el que ha significat ajudar a persones necessitades del TERCER MON aixi com haver ajudat TOTS PLEGATS a la Montse per aconseguir aquest repte personal per la seva causa. Encara recordo la trucada que hem va fer comentant una cursa de 100km per montanya.Jo li vaig dir “estas boiga o que????”, ella va respondre “jo ho vull fer”. I aixi ha estat “JUST DO IT” amb nota EXCELENT. Ni 5km, ni 10km, ni 21km, ni 42km, 100 KM. ENHORABONA.

Agraiments a tota la familia, amics, clients, companys,etc… per la vostra col.laboració a nivell económic, hores fora de casa, acompanyament amb cotxes, recollides.

Sincerament, tot i que el mestre no vulgui repetir TRAILWALKER, espero que algún dia podem proposant-se un nou repte per no desfer “PFM”. Una gran causa i que collons un gran equip fisic, psiquic i HUMÀ.

Per cert, necessito de debó fotos pel bloc i aportacions pel títol del mateix, crec que no s’escau el de 100KM CON TU SUEGRA, DONDE ESTA EL LIMITE, o si, jajajajajaajajajajaaj!!!!!!!!!!

PD: Gràcies Txell.

martes, 12 de abril de 2011

CURSA DELS BOMBERS 2011 REMEMBER

DESPRES DE UNA SETMANA DE ENTRENAMENTS SUAUS, DIARIAMENT STEPS 10X10X1 I 10X10X2 I SWIM 4KM ACUMULATS, ENTRENAMENT MIGDIA FAMILIAR AMB LA TXELL DE 3KM PEL PARC DE VALLPARADIS.
DISSABTE ENTRENAMENT DE 8KM A RITME SUB5 EN TOTS ELS KM'S I DESTACAR ELS DOS DARRERS AMB 3.54 I 3.44 ELS DOS DARRERS AMB UN TEMPS TOTAL DE 37 MINUTS. ANEM MILLORANT.

DIUMENGE SORTIDA 7 DE TERRASSA DIRECCIO BCN PER FER LES PREVIES DES DE TORRES MAPFRE FINS EL FORUM, 4KM, ESMORZAR I CAP AL PARC DE LA CIUTADELLA ON ENS TROBEM AMB LA FAMILIA AGUILAR, AMB EN TONI I ELS SEMPRE AMICS DE VIATGE DE MARATO NEW YORK 2007. QUINS RECORDS AQUELLS!!!!
EN FIN SORTIDA DE LA CURSA DE FORMA PROGRESSIVA DE MENYS A MES, MOLTA CALOR I HIDRATANT-SE PER EVITAR EL QUE DESPRES EN EL KM8 EL COMPANY AMIC TONI ES VA CONVERTIR EN UNA VERITAVBLE "PAJARA", MENYS MAL QUE ES VA RECUPERAR FORÇA BE ARRIBANT A LA META AMB TEMPS CORRECTE TOT I QUE EL REPTE ESTAVA EN BAIXAR DE L'HORA, PERO LO IMPORTANT ERA ACABAR PER PODER PREPARAR EL PROPER REPTE DE OCTUBRE DE LA MITJA MARATO DE ST CUGAT. ALLI ESTAREM AL SEU COSTAT AMB TOTA LA ILUSIO PER ACONSEGUIR UN NOU REPTE, "SI QUIERES, PUEDES".
AIXO SI EL MILLOR DE LA JORNADA, PRIMER BANYITO A LA PLATJA I DESPRES PAELLITA A LA PLATJA AMB AMICS I LA FAMILIA QUE VAM PASSAR UN DIA MAGNIFIC, INSUPERABLE.

PER CERT, JA QUE MENYS PEL VERITABLE REPTE 2011 DE TRAILWALKER AMB LES SAMARRETES DE LA NARANJA MECANICA I LES SUDADERES. JA TENIM EL MERCHANDISING QUASI A PUNT.

lunes, 4 de abril de 2011

SUPER ENTRENAMENT (ALFRED DIXIT)




Hola a tots/es,

Perquè després no dieu que faig servir un llenguatge sexista, ehhh
Què tal com va la recuperació?.
Ja esteu en perfecte estat de revista?.
Bé després del super-entrenament cal fer les anàlisis corresponents.

He sobreposats els tracks i es poden veure algunes coses:

La sortida, doncs, el camí oficial està a uns 589,6 mts més endavant, és a dir, varem deixar la carretera abans de lloc on es creua. Això va comportar la primera de les “rapades”, recordeu aquesta sortida va de “rapades”; bé, doncs, tal com anava dient, la primera “marrada” del matí.. La distància exacta que varem anar fora del camí és de 7,742 Km, tota una distància.

A partir d’aquí oli amb un llum, algun petit despiste, però poca cosa.

A Sant Llorenç Savall, Segons el track de l’organtizació, ens fan passejar per dins del poble, cosa que nosaltres no varem fer, per cert fins arribar a la CREU, varem seguir el Gr-5 i la Matagalls, doncs, sembla que no que arriben a la creu per un altre camí, el dia d’autos caldrà estar al cas. L’avituallament del cotxe, que per cert unes felicitacions a l’Albert i la Pilar, perfecte, no podrà estar a sota el pont, ja que anem cap a dins del poble.

Abans d’arribar a la font de Llor, l’organització marca un caminet una mica diferent, jo crec que ho tenen un error o fan una petita variant per no seguir el tros de la pista del Gr-5, no ho sé.

D’aquí cap a Coll d’Eres Coll d’Estenalles i Mura, de conya, clavem el camí, perfecte, perfecte.

A Mura, el camí oficial, va l’esquerra del riu, no pas a la dreta com varem fer nosaltres, és a dir, a l’escola cal seguir per l’escola i no anar cap a la carretera. Cal que el cotxe es situï a la placeta de mura de dins del poble, o bé a l’escola.

De Mura a Rellinars està clavat, és a dir, tot el lio dels corriols caldrà estar amb 25 ulls, perquè s’ha de fer exactament per allà.

A partir de Rellinars, el GPS va aguantar 500 mts i es quedar sense piles, per tant, un forat com una catedral. Tota manera i a nas jo crec que ho varem clavar.

LA DISTÀNCIA.
Fins que el GPS va aguantar van ser 50,8 Km i això eren les 18:05, si tenim present que varem acabar a les 20:10 són 2 hores, per tant, cal calcular un 7 o 8 km, en total jo crec que serien un 58 Km, aprox.
La velocitat que calcula el GPS és de 4,6 Km / hora.

ELS TEMPS
De la sortida a Sant Llorenç Savall, 3 hores 7 minuts, 16,61 Km

Sant Llorenç Savall a coll d’Estenalles 2 hores 17minuts 8,21 Km

Coll estenalles a Mura 8,60 Km amb 1 hora 45 minuts

Mura a Rellinars 14,22 Km 3 hores 45 minuts

Rellinars fins a parada 465 mts, 13 minuts

Si comparem això amb la previsió inicial es poden extreure algunes conclusions:

CONCLUSIONS

El primer tram esta molt clavat, si tenim present la “rapada” i la baixada mortal de l’inici, anàvem un pel accelerats segons les previsions

La segona part fins el coll d’estenalles, estava previst 2,30 i van fer 2h 17, això està bé.

Coll d’estenalles a mura teniem previst 1 hora 30 i varem fer 1 hora 45.

Mura a Rellinars previst 2 hores 30 minuts, i varem fer 3hores 45 minuts

Rellinars a final, teniem previst 1 hora i 45 minuts, i varem fer 2 hores 15 minuts

Una cosa són els temps i tot això i l’altra, molt diferent, és la sensació, jo crec que s’escau una reflexió sobre el tema, anem a fer 100 Km, el doble o gairebé el doble del que es va fer el dissabte. Cal mesurar les forces i l’estat del grup, hem de sortir i acabar junts, per tant, cal estar al cas, jo proposaria una reflexió sobre la marxa que hem de dur, caldria anar molt més a poc a poc, al principi i mesurar l’estat de les forces, cal anar molt reservats el truco està en el final i no pas al principi, tot i que sempre hi ha un moment de pàjara, cal que la pàjara sorti molt endavant quan faltin només 10 o 15 km per acabar no pot sortir abans. S’ha de mirar l’estat dels peus i el cansament, ha sortit alguna nafra?. La recuperació, com va?. Queda clar que els primers 30 Km van anar segons les previsions.

Adjunto unes mostres de les fotos, si algú vol alguna amb resolució que em digui el número i li envio per correu a tope de resolució.

Fins ara.

Alfred

miércoles, 9 de marzo de 2011

6e ENTRENAMENT GRUP PFM:MARATO BCN 2011 -MORE THAN WORDS




Setmana de descans debut la presencia de una gran prova com es la mataró de bcn. Aquesta vegada jo faria de llebre recordant aquellas 2005 on precisament en jordi (un del grup pfm) m'havia fet el mateix. No era res mes bonic que acompanyar un familiar a la linia d'arribada per una promesa, "si quieres puedes".L'estrategia estava més que definida, 5 hores, a 7,06m el km. Al principi ens vam accelar un pel pero ja en el km 5 ja agafavem la linia correcta. La veritat es que si el comencament m'haguessin dit com va anar al final ni de conya.
Resumint, linial,progressiu, amb cap i molta forca física i molta més psicológica."Brutal".
Al principi tothom ens passava, pero a partir del km 30, va canviar el tema, donde estaba el muro?aixi va ser.
Arribada amb familia com cada mataró i plors de dolor,satisfaccio i records pel repte marcat en record d'un gran motiu personal i tant facilment aconseguit. ENOHRABONA
Per cert tambe enhorabona i gracies al mestre del entrenaments que una vegada mes encerta l'estrategia oí alfred!!!Tambe per haver acabat ja no se quantes has d'haver fet, moltes segur. Gracies de veritat per el teu temps.

Resumint setmana:

Dilluns:swim 1 km + sessions steps 10x100 i 20x50.
Dimarts ir dimecres descans
Dijous:steps 10x100 i 20x50
Divendres: steps 10x100 ir 20x50
Dissabte: descans
Diumenge:42km

Setmana actual:

Dilluns: swim 100x25m i 120 abdominals
Dimarts: ski allí masella 20km 1.300 ical
Dimecres: steps 10x100 i 20x50
Dijous: night swim 1km i 80 abdominals
Divendres: early swim 1km i 80 abdominals

Aixi es tot folks

domingo, 27 de febrero de 2011

5a SORTIDA GRUP PFM INTERMON

Sortida de dissabte ja de forma regular pre marato de 26km mountain run a les 6:45 am. Sortida des de casa Alfred grup complet per agafar direccio Matadepera-Les Preditxes (cami de les matagalls)-Casa Nova de l'Obac- Els caus - Masia Egara - Terrassa. Recorregut exigent pero ritme molt suau per tal de agafar fons per la darrera prova abans de encarar el diumenge proper la MARATO DE BCN. En fin, bons ritmes, bones sensacions per aquesta prova on una del grup farem el bateig. Segur que el resultat serà mes que positiu.
Pel que respecte resta d'entrenaments setmanals, SWIM 3km, STEPS (dilluns,dimecres,dijous i divendres) 10x100x1 i 10x50x2.
Sortida aquest diumenge novament fent el recorregut tradicional a les 6:45am 19km on despres del tute d'ahir en els 2 darrers km's temps de 4:10 i 3:50 amb desnivell tant positiu com negatiu.
Pel que fa al repte de la PFM nomes ens resten 40 euros per aoonseguir ajudar a gent necessitada amb aquests 1500 euros.
Respecte els propers entrenaments, segons el mentor que ens preparar, la idea es seguir fent aquests entrenaments de 30km more or less, i arribar a principis abril per fer la gran pre prova de SANT FELIU DE CODINES - MONTSERRAT, uns 55km que sera bon TEST per mesurar com estem de ritmes i com ha anat els entrenaments d'aquests mesos. Amb aixo ja estarem preparats per afrontar la gran prova de l'any. ANIMS A TOTS i gracies novament a TOTS per la vostra col.laboracio.

Aqui us deixo un relat d'experiencia de la primera marato d'un corredor, moltes sensacions no viscudes mai:

Mi historia en los 42.195 kms…contada por sus protagonistas.
Publicado el 20 septiembre, 2010 por atletismodefondo
Hoy tengo el placer de compartirles el relato de su primer Maratón de nuestro amigo, Camilo Arguelles, que es un ejemplo de tenacidad, valor y de Vida, su descripción de lo vivido tiene una riqueza extraordionaria, Gracias Camilo por compartir tu historia y experiencia.


Camilo Arguelles, Maratón Internacional de la Ciudad de México, 12/09/10

El 12 se septiembre corrí mi primer maratón. El Maratón Internacional de la Ciudad de México, que se suma a la conmemoración de los 200 años del inicio de la Independencia de México. Hay varias historias que contar:

La primera es porqué. Muchos dicen -y tienen algo de razón- que correr un maratón es una locura. Digo que tienen razón porque está bien comprobado que el maratón excede (creo que por mucho) el máximo de actividad física que se debe hacer de una sola vez para que sea benéfica. Ya corriendo el maratón, muchos de los que abandonan parecen darle la razón a aquellos que lo cuestionan. Sin embargo, terminar el maratón es una prueba de voluntad más que de fuerza. Para mi -y trataré de explicarlo de forma breve- hay una razón muy sencilla, que es mi hija, Mary Tere, pequeñita de 3 años con discapacidad, con quien cada día, recíprocamente, nos demostramos que paso a paso, se puede llegar lejos, y que no se compite con nadie más que con uno mismo. Como podrán ver, las razones aplican perfectamente tanto para el corredor como para el que lucha contra la discapacidad. Algún día correré con ella un maratón… o varios.

La segunda es cómo: Hace cerca de 18 meses empecé a correr. Nunca lo había pensado y fue más bien algo que “se fue dando”. Entre la sugerencia de la nutrióloga de “hacer al menos un poco de ejercicio” para superar esos “altos niveles de colesterol, triglicéridos, glucosa y quién sabe qué tantas cosas más”, y la loca idea de un buen amigo y colega de correr una carrera de 5 k con motivo del día del abogado 2009, me involucré en ese grupo de locos de atar que son… somos los corredores. Efectivamente; en julio de 2009 corrí mi primera carrera y en septiembre de 2010 corrí mi primer maratón. Al contrario de las carreras intermedias, esas dos tienen algo en común: Me costó mucho trabajo terminarlas. Me costó un demonial seguir corriendo y no caminar. En ambas carreras tuve que visualizar a mi hija y a mi esposa en los momentos más difíciles. En ambas carreras en mi mente existió ese debate interno entre el abandonar y el terminar; ese debate en el que a los argumentos de un lado, los apoya cada músculo del cuerpo, con excepción del corazón, que apoya a los argumentos del lado que lleva todas las de perder, pero al final se impone. En ambas carreras decidí seguir y terminar. En ambas carreras terminé feliz, satisfecho y adolorido.

En el cómo también está el entrenamiento. Mi objetivo deportivo de 2010 originalmente fue correr un medio maratón. Desde enero mi buen amigo Rodrigo, que me incitó a correr mi primera carrera y yo, acordamos que correríamos nuestro primer medio maratón el 15 de agosto en San Diego. A prepararnos pues. Ya en el camino empecé a entrenar un día a la semana con un grupo de deportistas y con ellos decidí correr antes, el 20 de junio, el Medio Maratón del Día del Padre. Así lo hice y me sentí muy bien… a los pocos días, surgió la pregunta: ¿Y ahora qué? podía seguir con mi plan original, ir a San Diego correr otro medio maratón o correr el Maratón. 3 meses eran el tiempo mínimo para lograr pasar de 21 a 42. Lo platiqué con mi esposa y decidí ir por el Maratón. San Diego se convirtió en un día de entrenamiento y unas hermosas vacaciones. Los domingos carreras largas de hasta 33 ó 34 kilómetros. Los miércoles con mi equipo en Chapultepec 16 km y el resto de la semana 10 ó 12 kms y 2 días de descanso. Después vino la lesión: Contractura en el flexor izquierdo (parte frontal del muslo). Masajes, ejercicios y muchos anti inflamatorios. Unos días antes del Maratón, aun con un poco de dolor, decidí ir por todo.

La Carrera: Despertador a las 4:10. Tratar de “ir” al baño (sin éxito). Curitas en el pecho, vaselina, protector solar, ropa, gorra, zapatos probados y comprobados; ipod cargado, nike spoprtsband, chip, número, brazalete del bloque de salida, cinturón con 8 geles más y dos botellitas de gatorade (por eso de que en algún puesto se fuera a agotar). Mi gel de vainilla diluido en medio vaso de leche light, deslactosada y tibia, y un plátano a las 4:40. Siguiente intento en el baño… ahora sí (cuestión importantísima). Un poco de Gatorade. Beso a mi esposa y a mi hija. Taxi al centro de la ciudad. Verme con mi equipo en el lobby del hotel Holiday Inn del Centro. Fotos, palabras de aliento de nuestro Coach, Frank Estrada, que no correría por que “metió la pata” unas semanas antes y se rompió el tobillo, pero muchos corrimos por él, y también por Araiz Arriola, a quien se le atravesó momentáneamente un problemita llamado cáncer (lo que no le permitió correr este maratón, pero sólo “este” maratón), abrazos, éxito a todos… al bloque de salida. Himno Nacional (siempre me extraña porqué muchos no se quitan la gorra, cosa que yo siempre hago). Disparo de salida.

Primer kilómetro todavía con un poco de dolor. En la mente sólo existe la meta aunque todavía es muy pronto. Ni importa. “No hay dolor”. “No hay dolor”. Al poco tiempo, esa consigna se convierte en realidad. Ahora a concentrarse en la carrera: El objetivo es 6:30 por kilómetro, pero corro al lado de dos compañeros de equipo y me van llevando a 6:05, 6:10… Al kilómetro 10 uno de ellos se despide y acelera a 5:00 por kilómetro (logró su objetivo y lo mantuvo hasta el final) yo continúo al lado de Alex, quien también es el terapeuta que me trató mi contractura y un buen amigo. Seguimos así, cuidando el paso y por fin atinamos en el 6:30. Al kilómetro 13, mi esposa con una gran sorpresa: Manta con “Tu Puedes. Te Queremos” increíble. También mi hermano Julián y mi cuñada Marilú echando porras. Es como una recarga de energía.

Sigo con Alex hasta el kilómetro 26, cuando dice “me voy a tomar un receso” (el no iba por todo el maratón, sino que lo tomaba como una carrera de entrenamiento; cumplió su objetivo). De ahí en adelante a seguir sólo. Y se resiente. En el kilómetro 28 se empieza a sentir fuerte el desgaste, el sol, el hambre y una ligera sensación de debilidad. A tomar otro gel; mi plan original era un gel cada 6 kilómetros, pero en ese momento tomé 3 en 9 kilómetros, y además se me agotaron. En el puesto de hidratación del kilómetro 30 se había agotado el gatorade, y mis reservas también e habían acabado, así que sólo agua. Difícil seguir a partir de ahí, pues sentía la falta de azúcar. En el 33 me esperaba de nuevo mi esposa, mi hermano y cuñada y ahora también mis papás… y 6 geles y más gatorade!

Del 33 al 39 me sentí mejor, pero ya el desgaste se sentía fuerte en las piernas y en los pies. Ya casi no había energía para agradecer los aplausos y las porras, pero aun así lo hice y las sigo agradeciendo.

Del 39 al 41 fue para mí la parte más difícil. La ruta atraviesa una zona bastante fea de la Ciudad, malos olores, gente fumando a metros de distancia, muchos abandonos. Aquí no hay nada más que la mente. Seguir adelante pues yo no soy de los que abandonan.

Cerca del 41 veo a Memo, esposo de mi prima y maratonista con experiencia. El había corrido 21 km ese día, y después se regresó a la marca del 41 para acompañarme y, como digo yo “arrearme” hasta la meta. En ese kilómetro final reduje mi tiempo en al menos minuto y medio gracias a Memo. De pronto, se ve la meta unos metros adelante; ya Memo me quitó la cámara (yo la llevaba en mi cinturón) y se adelantó para tomarme fotos. Yo sigo. Levanto las manos y cruzo la meta exhausto (de hecho, en la línea de meta estaba mi buen amigo Adrián Soria, el encargado del cronometraje, y ni siquiera lo vi). Dejo de correr y al dar el primer paso caminando, me doy cuenta de lo exhausto, adolorido y desgastado que estoy. No- te- detengas!! Sigue Caminando!! Me grita Memo. Sigo con gran dificultad. Llego al punto de hidratación y doy escasos sorbos al gatorade. Sigo por la medalla. Terminé.

Al punto de encuentro con mi equipo y con mi familia. Fotos, abrazos, hasta luegos. Ahora a casa. Baño con agua fría (no me animé a meterme al agua con hielo), gran desayuno y a descansar un poco, pues por la tarde hay que caminar un poco. Fin.

La siguiente historia es para qué: Correr un Maratón va mucho más allá que lo que implica una prueba deportiva. Es más que nada una prueba que uno mismo se hace para conocer qué tan lejos está el límite y cómo se pueden lograr cosas inimaginadas. Físicamente es una prueba realmente dura, dolorosa y desgastante, pero lo físico en nada se compara con lo mental.

Yo acabé este maratón por Tere, mi esposa, a quien se lo dediqué, pues ella todos los días se ocupa en cuerpo y alma al cuidado y educación de nuestra hija, Mary Tere. Tere además está embarazada de nuestra segunda hija, Adriana, a quien esperamos para enero. Correr un maratón es mi manera de demostrar que paso a paso se puede llegar muy lejos, aunque en principio parezca imposible.

También dedico este maratón a dos grupos de personas a quienes aprecio mucho: A los papás y mamás de niños con discapacidad, y de entre ellos especialmente a aquellos que también corren con sus hijos: Josele, María José y María, y “Team Ari” (por favor, no se pierdan sus páginas), y a mis amigos de Totalrunning, a quienes ir conociendo ha sido grandemente enriquecedor.